Els límits de la raó

Què és la raó? La podríem definir com la capacitat humana de plantejar-se preguntes i cercar respostes. Aquest és un dels sentits de la definició que ens donà Aristòtil: l’home és un animal racional. És a dir, que té raó, que és capaç de raonar ––i, per tant, d’enraonar. I que això el diferencia de la resta d’animals ––de vivents. La raó i el llenguatge van íntimament lligats. Ara bé, el nombre de preguntes que ens podem fer és limitat o il·limitat? I el nombre de respostes que podem trobar? Si la raó cerca sobre l’home i sobre el món, ¿hi ha coses que la raó no es pot preguntar o que no pot respondre? Està, doncs, limitada? Per què l’home es fa des de tant de temps les mateixes preguntes? Sobre la vida i la mort, sobre el sentit i el valor de l’existència, sobre les dimensions de l’univers, sobre Déu, l’espai i el temps, la bellesa,… No deu ser que la raó està, per si mateixa, limitada, i es pot fer preguntes i no trobar respostes? (Però Wittgenstein diu que la pregunta que no té resposta és que està mal formulada…). O és que hi ha algun element en la realitat que és manifestament irracional (que no es pot entendre des de la raó, que n’és un límit)? Els sentiments, les emocions, les passions, són racionals? Les sensacions són racionals? L’impuls cap al coneixement és racional? ¿És el llenguatge (qualsevol llenguatge) el correlat necessari de la raó, fora del qual aquesta no és possible, és a dir, que no té capacitat d'interrogar-se sobre la realitat ni d'oferir cap resposta? ¿És això el que volia dir Wittgenstein quan afirmava que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món? O bé allò que afirmava Heidegger: que el llenguatge és la casa de l'ésser?

Xavier Garcia-Duran

Josep Temporal Oleart