Quo vadis, Europa?
Les temptatives d’unitat europea es remunten ja a l’época de l’Imperi Romà i posteriorment, durant el Sacre Imperi (post-reforma religiosa). Amb la Pau de Westfalia es va substituir “religio” per “natio”: la població quedava dins les seves fronteres, obedients als postulats del futur com a Nació, garantida per l’Estat.
En el processos de globalització actual ens trobem un buit entre poder i política amb una manca de lideratge i de confiança de la ciutadania en la capacitat de l’Estat per prendre decisions i complir promeses. Els problemes són de caràcter global, i els instruments d’acció política són limitats a l’Estat-Nació. Segons Gramsci, vivim un “Estat Interregno”, on allò vell ja és mort però encara no ha nascut allò nou.
La Revolució Neoliberal ens ha portat a una creixent separació i divorci entre “poder”, definit com a “capacitat que es facin les coses”, i “política” definida com a “capacitat de decidir quines coses són necessàries i cal fer”.
La Unió Europea, doncs, forma part de la nostra política, o bé del seu poder? En el llibre blanc de Juncker per decidir sobre el futur de la Unió hi plantejava cinc escenaris possibles: 1. Seguir igual. 2. Sols cap el mercat únic. 3. Aquells que vulguin que avancin. 4. Fer menys però més eficientment. 5. Fer més conjuntament. Això sota el paraigües de tothom: la ciutadania, els partits, la societat civil, els governs, i les institucions. Cal recuperar la confiança, resoldre el dèficit democràtic i afrontar els reptes conjuntament. És un toc d’atenció als Estats Membres per a fer-los veure que en lloc de votacions llunyanes, es comprometin públicament davant de cadascuna de les seves opinions públiques.
De fet, les claus per a una reflexió passen per les anomenades dues grans visions, o relats de la construcció europea. La d’Alemanya i la de França. L’alemanya passa per la creació d’un ordre o marc de referència mitjançant regles i/o normes, principi de responsabilitat i els governs com a garants del marc d’estabilitat. La francesa passa per una integració mitjançant regles però a través de la cessió de competències; és un cos doctrinari no gaire articulat i no tan important el joc de contrapesos públics i privats, més procliu a la intervenció directa de les institucions. Fins ara en tots els passos és la visió alemanya la que ha marcat el ritme, com per exemple en el cas de la Unió Econòmica i Monetària sobre la qual finalment es va arribar a un consens tècnic creant el Banc Central Europeu. A més de la Unió Bancària i la Unió de Mercats de capitals, totes les idees de reformes són molt significatives però impossibles d’aplicar sense un grau d’unió política superior.
Quina seria la possible solució de síntesi per tirar endavant? Passaria, segons Pol Morillas, del CIDOB, per una “integració diferenciada”, és a dir, una marxa cap endavant basada a actuar de manera diferenciada i flexible. Aquesta flexibilitat hauria d’estar basada alhora en la coexistència de diversos graus de “pertinença” a la Unió. S’actuaria com a “cercles d’integració” diferenciats segons les diverses voluntats, de manera que els Estats puguin anar passant, segons els interessos i resultats, dels cercles exteriors amb menys integració, cap a els cercles interiors amb més integració.
Ens trobem també en un moment en què l’Europa dels Estats s’està convertint en l’Europa de les Ciutats. Les ciutats es posicionen i esdevenen actors actius en el procés de construcció europea a través de la seva participació en xarxes, iniciatives i contribucions a les agendes no solament europees sinó també mundials, com la Nova Agenda Urbana, el desenvolupament dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenibles i els treballs conjunts dins Habitat III de Nacions Unides.
Caldrà continuar treballant,i de valent, per tal de poder percebre una Unió Europea de la ciutadania i no tan sols de les elits i donar-li la legitimitat democràtica que es mereix, on tothom es pugui sentir plenament representat.
