RAÓ I EMOCIONS, EN CONCÒRDIA I EN CONFLICTE

RAÓ I EMOCIONS, EN CONCÒRDIA I EN CONFLICTE

Una reflexió per a l’àgora de 17 de novembre de 2017

És molt oportú el tema d'aquesta àgora en un context d'afectació integral dels individus davant dels «fets de polis» que estan succeint. Fets que impliquen necessàriament les dues dimensions humanes de racionalitat i d'emoció. Segons la nostra opinió la vivència èpica accentua, molt més que la lírica, la duplicitat i a la vegada la tensió entre aquests dos pols —que actuen de fars per a la conducta—, perquè l’èpica relativitza el pes del «jo» en favor d'una identificació, si més no parcial i momentània, amb un «vosaltres» que cobra pes. La lírica és l'habitual; l’èpica, en canvi, és excepcional en la vida humana, i per això mateix costa més de saber portar; o fins d’endurar als qui per una raó o altra —protagonistes heroics o víctimes—, hi pateixen. No voldríem oferir una lectura hegeliana en aquest pas del «jo» al «nosaltres», malgrat tot afavorida per un context de lluita social, política i històrica com el que estem vivint. No obstant, aquest arc d'oscil·lació que porta d'un pol a l'altre entre raó i emoció, i els integra amb conflictivitat, té molt de pes en el moment actual i es tradueix en vivències concretes, que poden arribar a ser molt tensionades i dures en la vida d’algunes persones. És bo fer-se’n el càrrec per a si mateix —hom serà més conscient del lloc que ocupa dins la constel·lació— i fer-se’n càrrec per als altres —hom serà més conscient del valor que ocupa la convivència i el respecte degut als altres. ¿A qui no li han saltat les llàgrimes (de ràbia o d'emoció), en algun d’aquests moments històrics que vivim, o no ha tingut moments de terbolesa mental, de confusió «racional» davant les grosses dificultats de comprensió del que succeeix o del vertigen amb què succeeix? No ens hem alliberat, doncs, ni del pol de les emocions ni del racional. Ho considerem un fet inapelable, almenys per a moltíssimes persones. Per això creiem que és tan oportú de parlar-ne. Si es fa amb l’esperit i la determinaciò adequats, s’honora allò que alguns antics en deien la therapeutiké téchne, «l’art de la guarició» a través de la filosofia concebuda com a discerniment per a una bona vida.

Ara bé, aquest tema es pot plantejar des de dues perspectives diferents que poden ser complementàries: des de la filosofia i des de la psicologia. Des de la filosofia perquè la tradició ètica s'ha plantejat des d'antic quina validesa tenen la raó i les emocions com a pauta de conducta, i quina visió de l'ésser humà els hi escau. Sense que això sigui una mirada pròpiament històrica a l'ètica, considerem que hi ha tres referències bàsiques: (1) l'antropologia filosòfica de Plató, que proposa la primacia de la raó per sobre de qualsevol emoció (sentiment, impuls, pulsió, etc., es digui com es digui) com a guia de la conducta general i, específicament, moral (bàsicament Aristòtil està d'acord amb aquest esquema); (2) l'emotivisme de Hume i dels empiristes, que defensen els sentiments com els patrons que primen en les valoracions morals (o sigui: el fonament del «bé» i de qualsevol altra referència pretesament racional de la conducta, no és altre que els sentiments de satisfacció o de rebuig que els humans desenvolupem davant les accions dels altres); i (3) l'antropologia freudiana que, en realitat, mutatis mutandis, va molt en consonància amb l'esquema platònic: el Jo és la instància racional i conscient de la personalitat que, amb la col·laboració «moral» del Superjò, governa l'«olla a pressió dels desigs» (impulsos, pulsions, etc.) que és l'Allò (instància irracional, regida pel principi del plaer, és a dir, pel patró d'obtenir la realització immediata i constant del plaer). La resta, dins la història de la filosofia, i a grans trets, només són variacions i matisacions, per bé que en si mateixos puguin ser molt importants.

L'altre enfocament és el psicològic. Un enfocament que no respon a quina fonamentació teòrica (i quina relació «jeràrquica», si és el cas) tenen raó o sentiments en el govern de l'acció humana, sinó a com es gestiona en l'ordre de la conducta quotidiana, en cada individu concret, la presència i el paper que de facto exerceixen aquests dos factors; així com les conseqüències patològiques (en forma de malestar emocional, desordre en l'equilibri psicològic, afectació dels estats d'ànim, afectació de la jerarquia moral i, per tant, del neguit que comporta la pèrdua de referències, etc.) que poden arribar a produir-se quan els dos factors entren en confrontació (o simplement en relació d'oposició) més que de col·laboració. En aquest sentit, el següent llibret del professor Salmurri, volgudament senzill perquè és destinat al gran públic, planteja coses que a alguns potser els pot ajudar a posar una mica d'ordre:

Ferran Salmurri, Raó i emoció. Recursos per ensenyar i aprendre a pensar; Barcelona,

RBA/La Magrana

Confiem que aquestes apressades reflexions puguin ajudar d'alguna manera els participants a l’àgora, si més no desvetllant-los alguns aspectes útils per al debat i l’aprofundiment.

Xavier Garcia-Duran & Josep Temporal