top of page

No és Catalunya terra de religió protestant, però la història política d'Europa  –a la qual aspirem a formar part com a estat– i molts aspectes de la nostra tradició cultural, no s'expliquen sense la Reforma Protestant i l'empremta de Martí Luter (Eisleben10 de novembre de 1483  -    Eisleben, 18 de febrer de 1546). 

Olesa Ateneu volem contribuir a la reflexió sobre aquest teòleg, la seva obra i llegat, amb l'organització d'una jornada a l'Escola Daina-Isard, que inclourà la projecció de la pel·lícula Luther (Eric Till, 2003) i una conferència de Lluís Busquets i Grabulosa.

Divendres 19 de maig de 2017

Pel·lícula i conferència a càrrec de Lluís Busquets i Grabulosa

17:30 h Escola Daina-Isard

Carrer Cerdanya, 15
08640 Olesa de Montserrat (Barcelona)

El 31 d'octubre de 2017 se celebraran 500 anys des que Martí Luter va clavar les seves 95 tesis contra la venda d'indulgències a la porta de l'església de Wittenberg (Alemanya), origen de la reforma protestant i de diverses esglésies amb milions de fidels. 

La intenció inicial de Luter, segons el consens actual entre els historiadors, no era generar un trencament dins del cristianisme, sinó reformar per dins l'Església catòlica i les pràctiques que considerava corruptes. El nucli de la seva argumentació contra la venda d'indulgències era que la salvació s'aconseguia per la gràcia, no per les obres, de manera que pagar diners a l'Església per aconseguir el perdó pels pecats no tenia sentit. 


El segon pilar de la teologia luterana era la lectura directa de la Bíblia, el missatge de la qual Luter oposava en molts aspectes a la doctrina oficial catòlica i, sobretot, al comportament de molts clergues. A més, en la seva opinió, l'Església no tenia el monopoli d'interpretació de la Bíblia, sinó que cada creient havia de confrontar-s'hi. Un altre element clau, sobretot a la pràctica, va ser l'abolició del celibat.

[Font: Berlín | Efe/Ddg 31.10.2016 ]

Conseqüències de la reforma protestant   

Lluís Busquets i Grabulosa

[Article publicat a “EL PREGÓ”, num 531-532 (2016) p.7-8.] Agraïm a l’autor i a la revista El Pregó la gentilesa de permetre’ns de publicar en aquest butlletí el seu article,  i a Josep Temporal la idea de commemorar a Olesa els 500 anys de la Reforma Protestant i les gestions  per fer-ho possible. I a l'Escola Daina-Isard per cedir-nos la magnífica sala d'audiovisuals i la col·laboració en l'organització i difusió.

 

La transmissió de les tesis de Luter

El 31 d’octubre de 1517 Luter envia a l’arquebisbe de Magúncia les 95 tesis pro declaratione virtutis indulgentiarum. Sembla que simplement sol·licitava un debat acadèmic, una ‘disputatio’ a l’estil medieval, com l’organitzat al mes de setembre (97 tesis contra la teologia escolàstica). A les Xerrades de sobretaula mai no al·ludeix al fet d’haver-les penjat com un desafiament a la porta de cap església. Però hi juga un fet nou. Les tesis, impreses i reproduïdes en centenars d’exemplars, es discuteixen a cent llocs lluny de Wittenberg. Per primera vegada, el que es considerarà una heretgia es transmet d’una forma moderna. I Luter encara se servirà de la impremta per als escrits programàtics de 1920 (A la noblesa cristiana de la nació alemanya —escrit en alemany—; De la captivitat babilònica de l’Església; De la llibertat del cristià). Estira-i-arronses amb Roma. Apel·la a un concili general des de Wittenberg. Lleó X (1513-21), a la inòpia de les grans conquestes renaixentistes (la brúixola, la impremta, la cartografia, els estudis d’anatomia, els descobriments astronòmics, el naixement dels estats moderns...), no només publica la butlla Cum postquam sobre les indulgències, on condemna les posicions de Luter i reafirma la remissió “de la pena temporal deguda als pecats actuals”, sinó que, després que aquest negués, el 1519, la  infal·libilitat dels concilis i el primat, signa, el juny de 1520, la butlla Exsurge Domine, en què es condemnen els seus errors i se l’amenaça amb l’excomunió. No la rep fins a mitjan novembre (5 mesos!) i sembla que la crema juntament amb el codi de Dret canònic a la Porta de la Garça de Wittenberg. El 3 de gener de 1921, Lleó X dicta excomunió per a Luter (Decet Romanum Pontificem). A la Dieta de Worms (1521), presidida el mateix emperador, pogué defensar la llibertat de consciència i el dret a ser escoltat:

“Si no se’m convenç pel testimoni de l’Escriptura o per raons evidents —atès que no crec en el papa ni en els concilis, que s’han equivocat amb freqüència i s’han contradit—, la meva consciència rau captiva de la paraula de Déu. No puc ni vull retractar-me de res, perquè no és segur ni honest actuar contra la pròpia consciència. Que Déu m’ajudi. 

I just quan desapareix de l’escenari (s’ha refugiat al castell de Watburg, on tradueix el Nou Testament) té lloc el furor iconoclasta a Wittenberg i alguns cavallers pugnen contra els béns eclesiàstics, superant així un determinat feudalisme medieval encara existent. Els papes no saben com afrontar les coses. Climent VII (1523-1534), successor d’Adrià VI (1522-1523), demana a Carles V que escabetxi els  seguidors de Luter mentre li nega un concili i participa a la Lliga de Cognac contra l’emperador. El Sacco di Roma de 1527 era a l’horitzó.

 

La desvinculació de Roma i de l’emperador

La doctrina de Luter s’anava escampant a poc a poc. Atès que les obres no justifiquen ningú, aquestes prenen un sentit areligiós, això és, laic. Aquest principi de laïcitat era ben acceptat pels prínceps alemanys, perquè els permetia desvincular-se tant de Roma com de l’emperador. La instància religiosa inicial —la voluntat sincera de Luter per reformar l’Església— ben aviat esdevindrà un problema polític, social i econòmic. És sabut que Max Weber (L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme) exposa l’oposició entre l’Europa del nord i l’Europa mediterrània com a origen del conflicte. Si fa no fa, com ara. La primera maldava per superar el feudalisme, vivia de les mines de ferro i de carbó, era individualista, estalviadora (“el temps és diner”), austera i, reclosa a casa climàticament, cercava tota mena de rendiments, materials i espirituals (“Si dónes diners a Roma per construir el Vaticà, et salves”). L’Europa mediterrània, no pressionada pel clima, vivia a la plaça i al carrer, no cercava l’eficàcia del rendiment, era menys austera i treballadora, obeïa més epidèrmicament i feia passar el propi benestar per davant de necessàries restriccions.

Quan la revolta dels pagesos del 1525, Luter no sols capacita els prínceps per fer violència als camperols (Exhortació a la pau i Contra les hordes de lladres i assassins dels camperols), posant-se a favor de l’autoritat establerta, sinó que el seu “principi de  comunitat” esdevé tot un sistema d’esglésies territorials (Cuius regio, illius religio). Aquell any, Müntzer serà derrotat a Mühlhausen i decapitat. Carles V s’imposa sobre França a Pavia. Però l’any següent, a la primera dieta d’Espira, ha de reconèixer als prínceps alemanys (de Saxònia, Hessen, Magdeburg i Brunswick) la capacitat per poder decidir  si admeten la reforma de la religió o no. El 1529, quan els turcs són a les portes de Viena, a la segona dieta d’Espira, s’acorda no acceptar de dur la reforma a cap altre principat fins a la celebració d’un concili ecumènic projectat per l’emperador; sis prínceps i 14 ciutats protesten (d’aquí els nom de “protestants”). 

El 1530, papa i emperador es reconcilien: Climent VII el corona a Bolònia. Carles V té com a referència l’existència de dues esglésies a Bohèmia: la catòlica i l’hussita, que existeix des de Jan Hus (1369-1415). Per a la Dieta d’Augsburg de 1530, Melanchton ha redactat la Confessio augustana, on s’imposa el principi Cuius regio..., pel qual és el príncep i no el poble qui té dret a determinar quina religió ha de prevaler al seu territori (darrer intent d’unitat contra la fractura protestant). Encara avui forma part del Liber concordiae luterà. Però la innovació protestant creix. L’any següent, a la Lliga d’Esmalcalda, els prínceps protestants s’arrengleren amb França i Dinamarca contra l’emperador que els vençerà a Mühlberg(1547), quan Luter ja  fa un any que és mort. Els imposa l’Ínterim d’Augsburg (1548), que provoca un gran descontentament. En pujar Pau III al papat, Enric VIII separa l’Església d’Anglaterra de Roma (Acta de Sobirania, 1534), l’any següent Calví publica La institució cristiana i, finalment, tard i a deshora, el 1536 el papa convoca el Concili de Trento. (Celebrat en tres fases, durarà de 1545 a1563, amb uns decrets signats per 225 pares conciliars, menys que a Nicea! Hi dominà la teologia hispànica, però afrontà la solució d’algunes dicotomies protestants com les de natura-gràcia, fe-obres, llibertat-responsabilitat, Escriptura-Tradició i el problema de la justificació.) Però el 1538, a la Lliga de Nuremberg, Carles V ha de concedir als prínceps el seu statu quo fins al concili, a canvi que l’ajudin a guerrejar els turcs. 

Després de la mort de Luter

Luter moría a Eisleben el 1546, quan tot just començava el concili. El descontentament protestant es congria amb l’aliança de Maurici de Saxònia i d’altres prínceps amb França. L’emperador, tip de pugnes, signarà la Pau de Passau (1552), on garanteix la llibertat de culte dels protestants amb la contrapartida que participaran en el concili. Fou una il·lusió. Va haver d’arribar la Pau d’Augsburg del 1555, un tractat que posava fi al conflicte entre les faccions protestants i catòliques del Sacre Imperi Romanogermànic, a més de ser essencial per a l’avanç del protestantisme. Alemanya es dividí en dues confessions i s’abocà a la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), a la qual posaria fi la pau de Westfàlia, reequilibrant Europa. (Els partidaris de Zwingli i Calví assolirien els mateixos drets que les esglésies luteranes i representaria el punt d’inflexió definitiu del pes polític internacional de l’Església catòlica romana.)

Ja hem vist el naixement de l’església anglicana. Calví, cridat per Farel a Basilea, hi continuà una mena de teocràcia fins a la unió amb el zwinglians suïssos a la Confederació Helvètica (1539). Altrament, a França, el 1545, tres mil valdesos de Provença que havien abraçat la reforma calvinista foren executats. Les guerres de religió amb els reformats —dits hugonots— duraren fins al 1598...

Una altra Església

Amb la ruptura luterana –una ferida encara no cicatritzada– i les que van seguir, es va fer miques l’univers d’una cristiandat, fins aleshores unitària, i començà una època de coexistència amb una altra forma d’entendre i viure el cristianisme, una altra Església,  inicialment “suportada”, i ben aviat acceptada amb una indiferència que esdevingué una mena d’incipient tolerància, encara allunyada del pluralisme religiós que avui reivindiquem. En poc més d’un segle, allò que el Vaticà condemnà com a heretgia esdevingué Església; l’hereiarca, l’heretge capdavanter, es convertia en ministre de l’Església, d’una altra Església. I això, vulgues que no, ho havíem d’acceptar i viure (i conviure) els d’una Església, la nostra, que havia estat única, i que ja no ho era ni ho seria mai més. 

bottom of page