espe

Recursos cinematogràfics contra el Covid 19. 

Albert Amat

Potser la pel·lícula que retrata millor la decadència d'un ésser humà entregat al culte a la bellesa

RAMON PONS

ALEKSANDR SOKUROV

Sokurov és un director de cine rus de merescut reconeixement mundial, Un artista de la càmera, de l'estètica i de la música.

Les seves pel·lícules sempre s'orienten a la recerca de l'home i les seves circumstàncies. Us deixo alguns enllaços que us permetran -si la vostra curiositat us ajuda-, veure uns tastets d'algunes de les més conegudes, deixant a part, l’oportunitat de parlar de la seva tetralogia sobre la component humana dels qui han ostentat un gran poder, de la qual cosa en parlarem potser un altre dia.

“Mare I fill (1997)", una experiència estètica i emocional al màxim, immersa en una lenta puja continua (https://www.youtube.com/watch?v=V36G6aSRqVw).

“L'arca russa (2002)", un passeig impressionat a través del Museu Ermitatge de Sant Petersburg amb més de 2000 artistes I tres orquestres fantàstiques (https://www.youtube.com/watch?v=ZV1kphEEXn8).

“Aleksandra (2007)", situada a la Txetxènia d'avui en dia, en un món d'homes sense consol ni amor (https://www.youtube.com/watch?v=9fM4dIpulP8).

espe

WE ARE ONE 

A global film festival

Experience a film festival like never before during this first ever 10-day global film festival co-curated by over 20 film festivals from across the world, May 29 - June 7. All funds raised during the festival will benefit COVID-19 relief funds.

MÍRIAM GARCIA

Amics i amigues, no us perdeu aquest video de tres jovenetes d'Olesa i Manresa.
Molts i moltes ens fem un fart de pensar com quedarà la cultura després del confinament. Jo que soc optimista de mena sempre he cregut que aquest confinament anava bé per aturar-nos, pensar i actuar. La nostra adaptació a lo nou, la nostra aceptació i creença en el que ens envolta i l'esperança a una incertesa que ens obliga a no controlar el nostre medi serà el remei.
L'exemple ho tinc en aquest vídeo que m'han fet arribar avuí, de tres noies molt joves, 16 i 17 anyets ( d'Olesa i Manresa), on fusionen poesia, edició i veu.
La juventud, senyors, saben com fer-ho!!!

RAMON PONS

MOLOCH
El director rus Sokurov va oferir-nos una trilogia sobre governants del segle XX que foren icones del poder absolut: "Hitler (Moloch, 1999)", "Lenin (Taure, 2000)" i "Hirochito (Solnze, 2004)". Avui parlaren de Moloch, un nom que és el d'una deïtat de l'antiguitat fenícia associada al sacrifici dels nens, representació d'un poder absolut i que a la pel·lícula és encarnat per un Hitler, megalòman i infantil, aïllat de la realitat i de les moltes morts que ocasionen els seus dictats (la figura de Moloch, d'altra banda amb altres noms si es vol, apareix en moltes pel·lícules notables, com, per exemple, "Metròpolis (1927)" de Fritz Lang, representant el nom el de la fàbrica infernal i subterrània a la qual es consagra la vida dels treballadors i "Cabiria (1914)" de Giovanni Pastrone, entre altres)
La trama de Moloch es localitza al Niu de les Àguiles a Bergtesgarten, el refugi bavarès del fürher, on arriba Hitler acompanyat de Martin Bormann (secretari privat de Hitler) i de Joseph P. Goebbels (ministre d'Informació i Propaganda del III Reich) i la seva esposa Magda Quandt, per unir-se a Eva Braun i passar junts un cap de setmana amb excursió a la muntanya inclosa.
Al començament de la pel·lícula, a falta de diàlegs i en mig d'una boira espessa apareix Eva Braun nua i a contrallum, practicant gimnàstica mentre ens mostra les seves formes rotundes, característiques -segons l'ideari nacionalsocialista-, de l’ideal de bellesa alemany, pel qual l'aspecte físic i l'esport són elements essencials de cohesió de la societat, com suggeria en aquell temps visualment la directora cinematogràfica del règim, Leni Riefenstahl a "Olympia" o el "Triomf de la voluntad (Triumph of the Will)".
El clímax visual de la Moloch es troba a la sala d'animació després del sopar, on Hitler observa un reportatge de propaganda de guerra, un document històricament autèntic de l'agència de notícies Die Deutsche Wochenschau, que representa un triomf nazi al front de l'est (quan l'ofensiva d'estiu al sud de Rússia, que va començar a finals de juny de 1942 provocant la devastadora batalla de Stalingrad). La càmera es talla a l'exterior de la sala de visió amb una imatge real i contemporània del paisatge bavarès mentre tot seguit l'espectacle continua a la sala d'entreteniment on es passa ara un concert dirigit per Hans Knappertsbusch, on -en una sorprenen superposició d'elements de cinema-, els actors que representen Eva Braun i Magda Quandt grinyolen de gust quan reconeixen la imatge de Jospeh Goebbles entre l'audiència essent que des de darrere de la pantalla, l'ombra de Hitler fa de director, fingint orquestrar el conjunt.
La pel·lícula també connecta directament la icona política amb la icona religiosa quan un sacerdot visita Hitler per demandar clemència i que per la seva intercessió salvi una vida. Finalment, la cinta ens mostra la humanitat d'un intercanvi sadomasoquista amb una honestedat redemptora. Eva Braun -com totes les dones de Sokurov a totes les seves pel·lícules-, esdevé com una Mare de Déu que aconsegueix la humanització d'una força no humana, de fet, en aquest cas inhumana. Però la destrucció d'Eva de l'aura de poder de Hitler no aporta la salvació.
Fou rodada en rus amb actors eslaus però posteriorment doblada a l'alemany i així va ser distribuïda, amb voluntat que el públic digerís millor l'escassa altura moral del personatge, vulgar, mostrant-nos així que el genocidi nazi, sense fer-ne referència expressa amb imatges, es podria tornar a repetir donades les circumstàncies, perquè l'essència de la espècie humana mai canvia.
Us deixo una versió original en la confiança que la pugueu visionar, si hi teniu curiositat. Vagi bé, en temps de desescalada.

Albert Amat

Aquests dies de casa, lectura, cinema i música he recuperat una de les pel·lícules més importants a la meva vida. Aquí teniu l'enllaç (per cert, és un enllaç a un web de pel·lícules clàssiques boníssim)

PACO FDEZ. HOCES

NYAPS DE PEL·LÍCULES CLÀSSIQUES

RAMON PONS

"El Sol (2005)" és la tercera pel·lícula de la trilogia del director rus de cinema, Sokurov.

Es tracta, en aquest cas, d'un relat de l’últim emperador diví del Japó en el moment de la seva rendició al general MacArthur i de la seva abdicació del poder com a descendent de la deessa Shinto del Sol.

La derrota del seu poble i la seva pròpia és com un alliberament de l'existència ritualitzada que s'havia apropiat del seu cos material des del naixement i és a causa d'aquest fet i de la devoció que el poble li venera i estima, que ell expressa que fou "per aquest amor que no va poder aturar la guerra ...”

Una cinta típica del director rus, meticulosa en l'escenografia i en la cura de tots els detalls, de la llum, del so, del gest, del ritme i del moviment, que s’esdevé un goig poder-la veure i gaudir.

L'escena de la migdiada, quan l‘emperador té una visió, amb els ulls ben oberts, mentre el soroll de les bombes continua, configura una gran seqüència onírica: ombres i formes de natació al mar, mostrant a la vegada la destrucció material absoluta dels atacs i la fragilitat de la vida.

A Hirohito, les afirmacions contundents de MacArthur sobre la superioritat de la democràcia nord-americana són arruïnades amb el sentit del dret del vencedor que es podria llegir fàcilment com una arrogància racial ...

Us deixo la pel·lícula en versió original, no massa ben subtitulada, per omplir la vostra curiositat, si la teniu.

PR / T 123.456.7890 / F 123.456.7899 / info@mysite.com / © 2023 by PR.  Proudly created with Wix.com

 

 

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now