EL CASTELL CAROLINGI I ROMÀNIC ALT MEDIEVAL

EL CASTELL CAROLINGI I ROMÀNIC ALT MEDIEVAL

El castell carolingi i feudal català, alt medieval, respon a una estructura de caire militar, per consegüent a una logística condicionada a la defensa d’un territori de les escomeses d’uns enemics, en el nostre cas situats a l’oest del territori de la Catalunya Vella. A partir de l’any 812, una vegada finalitzada la fracassada ofensiva de Lluís el Piadós contra Tortosa, és el moment en que queda fitxada una frontera entre la Catalunya Vella o carolíngia, que és la Marca, i la Catalunya Nova o islàmica. La Marca serà un territori obert i per on passaven les escomeses impulsades pels comtes de Barcelona o pels emirs, més tard els reitons de Lleida i Tortosa. Aquest camí serà fortificat pels Comtes de Barcelona, des del segle IX fins els inicis del segle XII moment en que són conquerits les taifes de Lleida i Tortosa, i el darrer reducte governat pel valí de Siurana (1153). Per consegüent el castell tindrà una doble funció vigilar els camins i protegir la població establerta el seu redós. La xarxa castells construïts a la Marca són essencials per a poder estudiar i explicar els tres segles i mig de lluita per a dominar primer la Marca i a continuació la Catalunya Nova. Aquest sistema no té semblança amb la construcció de castells a les terres de la Catalunya Vella i que tenen, un majoria, una funcionalitat no tant militar com condicionada al procés d’establiment del feudalisme i moltes vegades a les lluites senyorials d’època posterior, segles XIV i XV.

Els castells dels segles IX I X, del període pre romànic, foren construïts amb fusta i poca pedra i calç, fet que donava lloc a una facilitat d’ésser cremats pels atacants. El testimoniatge arqueològic de la seva existència ha deixat la seva empremta a la roca amb els clots d’assentament de les construccions de fusta, conegudes amb el mot: capada de moro. Aquests castells estan documentats a les ribes del riu Llobregat frontera del sistema de fortificació del comtat de Barcelona durant aquests dos segles, abans de avançar per les terres del Penedès i establir una frontera més a l’oest, en direcció a Lleida i Tortosa. La nova línia de castells fou edificada amb edificis de pedra i calç, presidits per torres mestres o d’homenatge, circulars, totes elles d’excel·lent treball de picapedrer.

Els castells romànics s’estenen des de la costa mediterrània fins a la Segarra i des d’aquesta comarca prenen direcció oest fins el reialme d’Aragó. Aquesta línia de castells té una longitud d’uns dos-cents quilòmetres i pot seguir-se amb tot detall a qualsevol publicació de caire històric – geogràfic, en la que pot seguir-se perfectament l’espai en el que van construir-se aquests castells, molt poc conservats, emperò d’aquests castells s’han salvat, la majoria de les vegades, les torres circulars són excel·lents, generalment, edificacions d’art romànic, moltes vegades el treball i la talla de la pedra es semblant a la utilitzada a les esglésies parroquials que estaven associades a aquests castells.

El castell no és un edifici aïllat, potser si en el seu origen, però molt aviat, una vegada que el territori queda protegit, es forma al seu abast un petit nucli de població presidit per l’església parroquial. Si aquest castell està situat en una contrada que pot prosperar un nucli de població creix i dona lloc a un nucli de població, en altres vegades no passa d’un intent i el seu desenvolupament queda parat i abandonat, especialment el nuclis propers els castells roquers. El castell a partir de darreries del segle XII moltes vegades queda com a residència d’un castlà i més tard, es va convertir, a l’edat moderna, com una simple masoveria, que han perdurat, moltes vegades, fins a l’època actual.

[1] Text facilitat per Teresa Matas, sòcia d'Olesa Auteneu. Joan Cabestany i Fort